Blog Single

JAZZMEN i DANCERS: UN DIÀLEG SECRET

És un fet que ens han explicat i que hem viscut en carn pròpia: quan un jazzman de l’escola del swing, tot tocant la seva música, observa una colla de balladors que la hi interpreten, incrementa a batzegades el seu plaer creatiu. I sabem també que els balladors de jazz davant la música en viu senten el mateix. Uns i altres, sense gairebé mirar-se, se senten relligats per una tensió especial que els alimenta mútuament. Sí, és un fet. Un fet artístic. Estem parlant d’art. D’art compartit en el moment de fer-se. Per tant difícilment podrem descriure aquest fenomen de diàleg mutu amb el llenguatge racional. Caldrà, sens dubte, recórrer a la metàfora. I no ho sabem dir d’una altra manera: els jazzmen, mentre toquen, i els balladors, mentre mouen el cos al so de la cadència rítmica del músic, estableixen una diàleg íntim, secret, tan invisible com real. On podríem trobar les claus d’aquest deliciós misteri? Probablement en el nucli mateix d’on emergeix l’energia de viure.

¿Què senten el músics de swing quan toquen? Què experimenten els balladors de lindy hop, de boogie-woogie, de rock and roll… quan ballen? El mateix: una mena de formigueig agradós que neix a la diagonal del pit al so dels primers compassos, que s’estén a través de les terminacions nervioses del cos fins a la paret de la pell, i que s’incrementa progressivament fins arribar a un estat que no demana, com l’erotisme, cap satisfacció final. Ben al contrari: és la mateixa satisfacció de ser que només troba el límit en la fatiga física. El ballador i el músic de swing, alhora, d’una banda experimenten un alliberament –caracteritzat per l’absència del dolor i la manifestació innata d’una alegria gairebé sublim–; de l’altra, plens d’una mena d’embriaguesa controlada, manifesten clarament un estat desinhibit. Efectivament: les punxes de plaer s’expandeixen enfora en forma de gest facial anòmal, de somriure, de gruny sobtat… és el territori internacional del oh yes!

¿Quins són els termes i l’espai del diàleg entre els jazzmen i els dancers? L’espai és invisible: l’abstracció lúcida del so que embolica i abraça ambdós oficiants de l’art. ¿I les paraules? ¿D’on vénen? ¿Què són? Les frases procedeixen de l’ànima, directament del cor, d’aquell secret redós mistèric on neix la pulsió de viure. I el seu vocabulari es diu a través del ritme amb els dos instruments dels participants: els jazzmen amb els meravellosos artilugis que acaronen o besen (o les dues coses alhora) amb tendresa o passió; els dancers amb el seu cos.

Efectivament, els humans estem dotats, tots i totes, amb dos instruments naturals: la veu –amb la qual podem construir melodies—i el cos, amb el qual podem modelar, com si d’una escultura vivent es tractés,  els diversos accents d’aquest arcà que anomenem ritme. I aquí arribem al fons de la qüestió. Aquest diàleg secret que s’alimenta mútuament i que se satisfà en ell mateix, ¿on troba el seu origen? ¿Per què es produeix? Un cop més hem de recórrer forçosament a la metàfora. I, si ens deixeu, al mite.

Probablement no hi ha aprenentatge més primerenc que el del ritme. La primera experiència, fins i tot prenatal, probablement sigui el batec regular del cor. I poc després del naixement, ho és la regularitat dels àpats, de dies i nits, i fins i tot del plor, el primer cant de la humanitat. Probablement per això el ritme sigui encara avui allò que de manera immediata produeix a l’espècie humana dues experiències fonamentals: l’excita (etimològicament: ‘la fa sortir d’un mateix’) i l’entusiasma (etimològicament: ‘la posseeix o l’omple de divinitats’, és a dir, en estat sobtrehumà) .

Efectivament hi ha prou indicis com per afirmar que probablement la humanitat va aprendre a comunicar-se ballant abans de desenvolupar la parla. No endebades el mite més antic de la creació del món, a l’àrea mediterrània, ens parla d’una dea, Eurínome, que posseïda del desig de ballar va crear el mar per poder-hi dansar al damunt. Amb la dansa va moure l’aire i el vent acabat de crear es va convertir en la serp Ofió que, seduïda pels moviments de la dansa d’Eurínome es va enroscar a la dea i la va fecundar…. i d’aquesta unió en va sortir tot el creat. El text del mite continua però el que interessa ja està dit: la creació del món va néixer de la dansa. Perquè en el principi era el ritme. Només.

Potser aquí podem trobar l’explicació de les arrels finals del diàleg secret dels jazzmen i dels dancers i de l’accentuació pròpia del swing. Si músics i balladors fan swing els dos arriben al cimal més alt possible de l’experiència humana. Per què? Doncs perquè els dancers marcant amb els peus el primer i el tercer temps s’arrelen a la terra, al vi, a la festa, a la carícia suau del desig… mentre que el músic, en la creació de l’estímul primigeni, bressolant-se en el beat del segon i del quart temps, duu les mans de l’ànima del dancer cap el cel empiri, on les coses no existeixen sinó que són.

Els jazzmen i els dancers, com Eurínome i Ofió, teixeixen l’únic ordit possible on, des del paradís perdut, per uns instants, experimenten miraculosament la possibilitat de ser-ho tot. Viure el ritme del swing té aquest misteri aparentment absurd: el temps es detura. Es viu alhora el principi i el final. És a dir: tot. Aquest és el secret.

Tòfol Trepat (Músic de “La Locomotora Negra”)

 

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Viagra naturel https://www.bleuepil.com/viagra-naturel.html Les traitements naturels