Concert de La Locomotora Negra

Palau de la Música 19 de juny de 2015

Una crònica estranya des del segon faristol de la primera fila (començant per l’esquerra)

Per als músics, els concerts comencen molt més d’hora que per al públic. Abans de cada actuació s’ha de fer la prova de so. Aquesta acció ineludible serveix perquè la música arribi a la sala amb la millor qualitat sonora possible, i també perquè els músics sentim què toquem. De vegades, en llocs com el Palau de la música, aquesta tasca és un embolic i triguem tanta estona a deixar-ho tot en ordre que ens acaben fent fora de l’escenari perquè han d’obrir la sala al públic. Aquest cop, potser perquè tot estava només en mans del nostre tècnic de so, el Quim Isern (el músic invisible de la Locomotora Negra) tot va quedar enllestit molt de pressa. Era un bon presagi i a més ens va sobrar molt de temps.

Els concerts els fem per al públic, i el públic ens l’hem de guanyar cada vegada. Per això li dediquem tot el nostre esforç i la nostra feina (inclosa la prova de so), i és només amb la seva resposta que podem valorar si estem o no a l’alçada que espera.

Recordo que una de les meves primers actuacions amb al Locomotora va ser a Mollerussa. Aquell dia, quan vaig sortir a l’escenari i vaig veure el posat del personal que seia allà baix, vaig pensar que allò no ho aixecaríem de cap manera. M’equivocava. De tota manera, la cosa no acostuma a ser tan dramàtica; normalment, les acollides que rebem són, podríem dir, normals, i la gent es va animant a mesura que avança el concert. El que no és gens habitual, però, és que el públic ens rebi entusiasmat i eufòric com si fóssim un grup famós del rock. Això és el que va passar el dia 19 de juny al Palau. Una rebuda així és començar el concert amb mitja feina feta. I això, a l’hora de tocar, és nota.

Un, dos, un dos tres qua: Don’t be that way, primer tema, tinc un solo després del Víctor (és curiós que els solos els acostumo a tenir al primer tema); no és que fos gran cosa, però com que la crònica l’escric jo, doncs ho dic.

I després: Vine street rumble, del Benny Carter. Era el primer cop que el tocàvem en concert i vam sortir del pas, però el tocarem molt millor, segur, perquè és un tema bestial. En tot repertori hi ha temes que t’agraden més i d’altres que t’agraden menys; és normal. Bé, doncs aquest és dels que m’agraden “molt més”. Els últims quatre corus són una passada, fixeu-vos-hi en el proper concert, si hi veniu. Després va venir una cosa del clarinets de l’Ellington que ni al Tomás ni a mi ens entusiasma, però cal destacar la feina del Lluís al clarinet i del Marc al trombó; una cosa no treu l’altra. Per compensar, una altra de l’Ellington, però aquesta, sublim: Harlem Air Shaft, amb diferents melodies i sonoritats que es van sobreposant. També la podreu sentir millorada en propers concerts.

No segueixo per aquest camí perquè no acabaria mai, però destaco la interpretació exquisida de l’Àngel a I’ve got a world on a string, l’imprevisible solo del Tomás a Splanky, la batalla de trombons a Three bones shuffle (amb solo “modernillo” de l’Arnau) i el duet de l’Isidre i el Miquel a Duet, de Neal Hefti, (un altre d’aquells temes que estan en la categoria del “m’agrada més”). I amb tot això arribem, i aquí m’aturo, a Love or leave me, arranjat i cantat pel Víctor. Genial. No entenc com aquest tema no és un “hit” en el nostre repertori. No és que no tingui èxit, però n’hauria de tenir molt més.

Però va ser el Tòfol, acompanyat de la secció rítmica, qui va posar el Palau en peu amb un medley de temes del Fats Waller. La orquestra sencera, amb el líder fotent salts al davant, portava nou peces mirant de transmetre la seva marxa al personal i resulta que és el pianista, tot sol, qui aconsegueix extasiar el públic fins a un punt tan exagerat que, quan acaba, ha de tocar altre tema perquè la gent deixi d’aplaudir.

Amb el públic ja saciat de piano, el Marc va sortir al davant a interpretar Tom’s Wail, una peça del Ricard dedicada a Tom Whalley, un personatge de qui no explicaré la història i que no trobareu a Google (si veniu al proper concert, estigueu atents a les explicacions del líder). Segurament el tema està molt bé, però el Marc el broda. Si el públic el va deixar seure un altre cop devia ser per no fer-se pesat i perquè ja li acabava de fer tocar un tema extra al seu germà, que si no… El mateix passa amb el Toni i la seva versió de In a sentimental mood. Què us he de dir, no sé si conec cap interpretació de saxo tenor que m’agradi més que la seva. Però aquí el públic ho va tenir més fàcil perquè el líder va fer quedar el Toni al davant tocant un blues a tota castanya. Entre el Marc i el Toni, Frankie and Johnnie, interpretat per l’Albert Romaní a la guitarra, un tema que acostuma a agradar al públic i que és un conyàs per als saxos.

Per acabar, abans del Flying Home (amb solo de guitarra, embolic de saxos i culminació catàrtica del Marc al trombó), la sempre brillant i divertida versió bilingüe que fa l’Òscar de Baby won’t you please come home. Després van venir els bisos, un del Basie i un What a wonderful world cantat pel Ricard que provoca algunes llàgrimes, almenys a les primeres files, que ho he vist.

I ja ens pensàvem que marxàvem, però el dia era especial, s’havia vist des del principi, i allà no se n’anava ningú i la gent no deixava d’aplaudir i vam haver de tornar a sortir per improvisar It don’t mean a thing (if it ain’t got that swing), amb batalla de tenors inclosa i veu i trompeta del líder.

Em sembla que el públic va marxar content, i nosaltres també. Què més es pot demanar?